L'essència de la Costa Flor del taronger es concentra en aquesta jove població segregada en 1985 de Vila-real. Les plantacions de tarongers s'estenen, al costat dels coneguts “panys”, fins a on arriba la vista, envoltant el nucli poblacional. A la primavera, la flor del taronger perfuma l'aire i vas veure a la localitat de blanc, brindant als visitants belles vistes.
Una breu definició de “pany” seria la següent: cases de camp que els agricultors construïen al costat de les seues respectives terres de labor, a les quals se sumaven les dels seus fills i germans i que, al costat dels pous i els arbres per a donar ombra, com les figueres, formaven un conjunt de tres o quatre alquerías que eren conegudes per l'àlies (malnom) dels seus habitants. A continuació, enumerarem alguns d'aquests “panys”, indicant també la seua ubicació actual:“Pany dels Borillos”, situat en el barri la Bota; “Pany dels Paues”, en el Barri el Pi; “Pany de Silverio”, prop de la Regenta en el camí la Ratlla de Borriana; “Pany de Valentín”, prop del Restaurant Torre la Mina; “Pany de Rússia”, en l'actual vial del Xiquet Perdut; “Pany els Ferres”, al costat de l'Avinguda Via Augusta, prop del col·legi Pintor Sorolla; “Pany dels Botigueres”, en el camí Cabeçol. Molts d'ells continuen habitats en l'actualitat.
Encara que la història de les Alqueries és recent, es poden trobar petjades del passat en el seu entorn, especialment relacionades amb la proximitat dels rius Millars i Anna, on s'han trobat restes arqueològiques de l'enginyeria romana i musulmana com les sèquies del Diable, compartides amb la veïna població de Vila-real. Un altre monument que confirma la presència romana en la zona és el pont romà alçat sobre el riu Anna, també conegut com a “riu Sec”. Sembla que totes aquestes obres anaren construïdes durant la “Pax Romana”, període de pau imposat per l'Imperi Romà als pobles per ell sotmesos. Se sol acceptar com a data d'inici de la Pau Romana l'any 29 a.n.i., quan August declara la fi de les Guerres Civils, i la seua durada fins a la mort de l'Emperador Marque Aurelio en la 180 d.n.i. A tot açò, cal sumar la troballa de fragments ceràmics romans, els contrapesos de premsa trobats en el jaciment romà de “La Torrassa”; la qual cosa indica l'existència d'alguns nuclis de població romans als voltants de les Alqueries.
Orígens
Els orígens de la població es corresponen amb tres antigues alqueries musulmanes: Bonretorn, Bellaguarda i Bonastre. El vocable alqueria deriva de l'àrab “Al-garya”, que significa “poblat xicotet”; d'açò es dedueix que, al principi, les alqueries correspondrien a tres poblats separats entre si i de xicotetes dimensions, sent l'activitat econòmica principal l'agricultura i la ramaderia.
En 1233 es produeix un canvi radical, ja que el rei Jaume I decideix posar en pràctica el seu pla de conquistar les terres musulmanes valencianes; per açò, va assetjar durant uns mesos, amb la col·laboració de les Ordres Militars del Temple i Hospital, de la noblesa català-aragonesa i dels municipis del seu regne, la principal vila del nord valencià: Borriana. Amb la caiguda d'aquesta, al juliol del mateix any, els castells i viles de la zona que depenien econòmicament de Borriana per al subministrament d'aliments es van rendir a les tropes del rei català-aragonès. Tot seguit, Jaume I va iniciar la repoblació de les principals viles de la zona amb gent vinguda de Catalunya i Aragó; a més, va segregar una part del terme de Borriana per a fundar Vila-real en 1274, a la qual va agregar les tres alqueries musulmanes de Bonretorn, Bellaguarda i Bonastre.
Els frares de Caudiel
Una data important dins de la història de les Alqueries és l'any 1619, data en la qual un senyor de Begís, anomenat Pedro Miralles, fa lliurament d'una alquería amb la seua corresponent porció del sòl per al cultiu a uns frares agustinos de Caudiel, amb l'objectiu de posar en producció aquestes terres. En 1683 aquests frares decideixen instal·lar un llenç de La nostra Senyora del Xiquet Perdut, patrona del seu municipi d'origen, en la capella de la alquería. Els veïns, atrets per la imatge de La nostra Senyora, acudeixen als actes litúrgics celebrats en la capella. Sent est l'inici de la devoció actual que els veïns senten cap a la seua patrona La nostra Senyora del Xiquet Perdut.
DesamortitzacióArribats a aquest punt, és convenient fer esment de la desamortització de Mendizábal. La desamortització va consistir a posar en el mercat, per mitjà de subhasta pública, les terres i béns no productius al poder de les renombradas “mans mortes”, Església Catòlica o les Ordres Militars, amb la finalitat de crear una burgesia i classe mitjana de pagesos propietaris. La desamortització es va convertir en la principal arma política amb que els liberals van modificar el règim de propietat de l'Antic Règim.
La més important va ser la duta a terme per Mendizábal, ministre d'Isabel II, en 1836. La divisió de la terra en lots es va encomanar a comissions municipals, que aprofitant-se de la seua poder van configurar grans lots inassequibles als xicotets propietaris, però sufragables per les oligarquias adinerades. Com a conseqüència, els pagesos no van poder entrar en les licitacions i les terres van ser comprades per nobles adinerats; de manera que no va poder crear-se una vertadera burgesia emprenedora que traguera en el país de la seua apatia.
Església Vella del Replà
Ara bé, la alqueria que regentaven els frares agustinos, per l'esmentada desamortització, va passar a les mans d'un senyor de València, Anastasio Márquez, que va cedir uns terrenys adossats en la alquería perquè la gent del lloc construís una església, pel fet que, per l'augment de la població, l'antiga capella dels frares havia quedat insuficient per a albergar tots els feligresos que desitjaven venerar a la seua patrona. Així, en 1.854 acaben les obres de construcció de l'església, que és sufragada amb les aportacions dels veïns. Aquest antic temple, que va estar en funcionament fins a la Guerra Civil, és conegut com a “l'Esglàsia Vella del Replà”. El seu altar estava presidit per una imatge de La nostra Senyora del Xiquet Perdut que, al costat del llenç que presidia l'antiga capella de la alqueria, va desaparèixer durant la cruenta Guerra Civil. És per açò que, la imatge que actualment es pot observar en l'altar major de l'Església Nova, construïda en els anys 50 del segle XX, sota la direcció de Mosén Joan Miralles i amb l'esforç de tots/li els/les alqueriers, és totalment diferent de l'anterior i va ser donada pel matrimoni Manuel i María Gracia Molés, “els del Blanco”, en 1896.
La postguerra per als habitants de les Alqueries va ser especialment dura perquè, a la falta d'aliments provocada per la Guerra Civil i el posterior racionament d'ells, cal sumar la tremenda gelada de l'any 1.946, que no solament va arruïnar la collita de taronges, principal motor econòmic de la població; sinó que, a més, va provocar la mort dels tarongers. Dins d'aquest marc negatiu cal enquadrar l'arribada a la localitat de Mosén Joan Miralles, guareix jove i amb iniciatives, que amb l'ajuda de tots els veïns i veïnes va aconseguir fer ressorgir el poble.
Segregació
Encara que, sense cap tipus de dubte, la data més important dins de la història de les Alqueries és la del 25 de juny de 1985, en la qual la localitat va aconseguir la tan anhelada i perseguida segregació de Vila-real. Dins d'aquest llarg camí, que va començar en la dècada dels anys 20, cal fer esment a l'important paper jugat per la Coordinadora de Segregació, formada per un representant de cadascuna de les entitats culturals del poble, que al costat de l'esforç de tots els veïns i veïnes van aconseguir que la Sentència del Tribunal Suprem fóra favorable a l'autonomia. Amb la independència en la butxaca, en 1987 s'adquireix el “Xalet de Safont”, edifici d'arquitectura modernista i neoclàssica amb ornaments en la seua façana principal que al·ludeixen a la importància de la taronja dins de la societat alqueriera. Aquest edifici, situat en el centre del poble, alberga, en l'actualitat, les dependències de l'Ajuntament enfront del que se situa el monòlit que commemora la independència del municipi respecte de Vila-real.
